Després de llegir als diaris la notícia d un accident aeri a l Himàlaia, Tintín té un somni en el qual el seu jove amic Tchang està ferit i mig enterrat a la neu i li demana ajut. A l endemà s assabenta pel diari que Tchang viatjava en l avió sinistrat i que no s han trobat supervivents. Per en Tintín té la certesa que el seu amic és viu i se n va cap a Katmandú, amb l objectiu d organitzar una expedició de rescat. Aquesta obra coincideix amb una època de grans turbulències en la vida d Hergé, i la seva creació va constituir per a ell una veritable teràpia, que el va ajudar a tirar endavant. Segons ens explica el mateix Hergé, per aquella època, travessava una autèntica crisi vital: sofria somnis i malsons gairebé sempre blancs, nevats, que es repetien una i altra vegada, fins el punt que l autor va haver d anar a un psiquiatre, el qual va aconsellar-li que deixés aquell treball que no era capaç d acabar. Per sort, l Hergé no ho va fer. No tan sols va acabar Tintin al Tibet, sinó que segons l opinió de molts és una de les seves obres mestres. El color blanc també regna en gairebé tota l obra, per ara no és com un malson sinó com una depuració. Aquí veiem Tintín en la seva versió més humana, molt preocupat pel seu amic desaparegut i que emprèn un llarg i perillós viatge seguint un somni en el qual l ha vist amb vida. En aquesta obra, Hergé dóna curs a la seva fascinació per l Orient i per els fen mens paranormals, somnis premonitoris, telepaties, levitació, etc. L Hergé va documentar-se molt a fons per realitzar aquesta obra. Segons ens informa ell mateix, per a la figura del yeti, tenia la llista de totes les persones dignes de crèdit que l havien vist, amb una descripció molt precisa de la seva forma de vida, i la fotografia de les seves petjades. Hergé va conèixer el vencedor de l Anapurna, Maurice Herzog, el qual també havia vist les petjades i les hi va descriure, indicant que no eren les de cap ós sinó les d algun bípede que s aturava al peu d una muntanya rocosa.
