La raó humana té el singular destí, en un gà nere dels seus coneixements,de veure¡ s assetjada per preguntes que no pot defugir, car li són plantejadesper la mateixa naturalesa de la raó, peró que tampoc no pot respondre,car depassen tota facultat humana.No és pas per culpa seva que es troba en aquest destret. La raócomença amb principis l¡ ús dels quals és inevitable en el curs de l¡ experià nciai alhora resulta suficientment verificat per aquesta experià ncia.Amb aquests principis s¡ enlaira com més va més endalt (tal com comportala seva própia naturalesa), fins a les condicions més remotes. Perócom que s¡ adona que d¡ aquesta manera cal que la seva tasca resti sempreimperfeta, perquà les preguntes no s¡ acaben mai, es veu obligada a emparar-se en principis que ultrapassen tot possible ús empíric i que, aixó noobstant, semblen tan poc sospitosos que fins la raó humana comuna hiestà d¡ acord. Amb aixó, peró, la raó es precipita en l¡ obscuritat i en contradiccions,a partir de les quals pot ben bé llucar que cal que en algunracó s¡ hi amaguin errors de base que, emperó, no pot arribar a descobrir,perquà els principis de quà se serveix, en anar més enllà del límit de totaexperià ncia, ja no reconeixen cap pedra de toc de l¡ experià ncia. El campde batalla d¡ aquestes infinites desavinences s¡ anomena metafísica. Immanuel Kant
