Avui com ahir, l esquerra, a la recerca eterna de la justícia social, ha de tenir una s lida base moral que entengui que un món sostingut en el patiment dels no ningú i en la lluita de l últim contra el penúltim és un món intencionadament mal fet, fruit de moltes derrotes, en què res és casual. Si la hist ria ens parla d una realitat de lliures i d esclaus, d opressors i d oprimits, d antagonismes eterns, hem de dir, sense vergonya, que la hist ria és una hist ria de lluita eterna i canviant de classes en la que el control del règim i de les hegemonies sempre ha estat negat als mateixos. Marx mateix va dir un cop jo no sóc marxista i cal dubtar de tot reflectint la necessitat de no fossilitzar un diagn stic de fa cent setanta anys, vàlid avui, per subjecte a canvis constants, presents i futurs. L esquerra ha de ser i és molt més que els seus partits o polítics. En cap cas unes sigles o un líder polític s han d erigir com a salvadors o redemptors de causes o pàtries, com ha estat passant els darrers cent anys. L esquerra ha de lluitar per garantir vides que valguin la pena ser viscudes. Vides en què sigui el treball el que crea riquesa, i no pas els diners. Vides en què sigui la intel ligència i el talent intrínsec a tothom all que triomfi, i no pas l abús i la llei del més fort. Vides en què imperi que tothom ho tingui tot sense prendre res a ningú, en què importi més el com i el per què que l on i el qui
